Ascensió a la Pica d'Estats (3.143m)

Aquest cap de setmana vam quedar amb uns quants amics muntanyencs per anar a pujar a la Pica d'Estats, l'objectiu però anava una mica més enllà del d'asolir el cim, la idea era pujar per, aprofitant que l'estelada ha fet 100 anys, plantar una estelada al cim de la Pica. Hi vam anar el Pau, l'Artur, en Jona, en Juanma, la Neus i jo.

Divendres a la tarda sortiem cap a Areu per arribar ja fosc a sopar al camping d'Areu i després pujar fins a l'aparcament del Pla de Boet. Allà vam dormir fent bivac sota un cel estrellat preciós que ja feia valer la pena haver arribat fins aquí.

Dissabte ens vam aixecar ben d'hora per començar a caminar ,turnant-nos per portar les tres llargues barres de metall que farien de mastil de la nostra estelada.

A mesura que vam anar pujant va començar a clarejar i vam començar a creuar-nos altres excursionistes que ens miraven extranyats i ens preguntaven on anavem carregant aquelles barres de ferro, nosaltrés però voliem mantenir l'enigma fins al final així que la majoria de vegades ens feiem els bojos o deiem qualsevol parida com per exemple: es que més curt no em dona plaer!

Després d'un parell d'horetes llargues de pujada vam fer una parada al primer llac per menjar alguna cosa i reagrupar-nos, vam fer canvi de portejadors de les barres i vam continuar tirant. Així xino xano, vam pujar la llarga i pronunciada tartera fins arribar al coll, on vam fer una altre parada per reagrupar-nos i menjar. Aquí vam valorar la posiblitat de pujar per la cresta per fer més via, peró realment, carregant aquelles barres que ens mantenien ocupada sempre una ma, el més sensat era anar per la via normal, encara que rodejés tota la muntanya i triguessim força més.

Finalment, després d'una mica menys de 6 hores de pujada arribavem al cim de la Pica, on un bon grup d'espectadors ja estaven esperant a veure que pensavem fer amb aquelles barres que haviem carregat durant tota la pujada. Així doncs ens vam posar mans a l'obra i treballant en equip i havent de parar cada cop que algún excursionista es volia fer la foto de rigor al cim, en un parell d'horetes vam tenir muntat el nostre mastil amb l'estelada onejant al punt més alt del país!

Aquí voldria felicitar als companys d'ascensió que van planificar tota la tecnica i el material necesari per dur a terme això, ja que realment ho van pensar tot al detall i amb molta profesionalitat!

En acabar tot el muntatge, i després d'unes quantes fotos, i de rebre força felicitacións de muntanyencs i muntanyenques que anaven passant pel cim, vam iniciar el descens orgullosos d'haver acomplert amb tant d'exit el nostre objectiu. En quatre o cinc horetes, i amb moltes parades per anar observant fins on de lluny es veia l'estelada (es veu clarament des del primer llac!), vam arribar altre cop als cotxes. Vam baixar a dormir al poble del Pau, Salas de Pallars, on al dia següent vam poder coneixer i palpar els detalls de la historia d'aquest poble, però això ja es una altre historia!

Ascensió al Costabona (2465m) des de Vallter

Aquest diumenge vaig anar amb els companys i companyes de l'AEM a pujar al Costabona (2465m) des de Vallter.

L'ascensió comença a l'estació d'esqui de Vallter 2000, d'allà pujem cap a la banda contraria al Bastiments en una forta pujada al prinicipi, que després es torna més plana fins a pujar al Puig de Coma Ermada (2502m), d'aquí seguim carenant pasant pel Puig de la Llosa (2509m), Roca Colom (2510), i finalment arribem al Costabona.

Malgrat que per la carena, anem pujant i baixant, sempre son desnivells molt lleugers, i, tot i que es recorre força distancia el desnivell acumulat no és gaire alt.

A més a més, ens va fer un dia prou bó, fins i tot podiem veure Montserrat, la Mola, el Montseny i fins i tot intuïem Collserola.

Album: Ascensió al Costabona (2465m) des de Vallter

Ascensió al Tagamanent (1056m) amb el Yukon

Fa uns dies m'en vaig adonar que el meu gos s'estava engreixant bastant, i que feia ja molt que no el treia a la muntanya així que diumenge m'el vaig emportar a pujar el Tagamanent.

Vam agafar el tren fins a Sant Martí de Centelles, i d'allà vam pujar al Tagamanent seguint el GR-5, tot i que en algun punt ens vam desviar i vam agafar un altre camí. Un cop al cim del Tagamanent vam descansar, el Yukon es va beure la seva aigua i la meva, i vam començar la baixada cap al Figaró passant per Can Coll. En total 4 horetes caminant.

La veritat és que va ser una excursió massa dura per ell, al final estaba ja que no podia, l'haure de portar més sovint a la muntanya.

Album: Ascensió al Tagamanent (1056m) amb el Yukon

Ascensió al Pedraforca (2.497m)

Diumenge, aprofitant que habia baixat el nostre amic Ekain, vam anar a pujar una muntanya mítica, el Pedraforca.

L'ascenció va començar al mirador des d'on vam pujar cap al refugi i a partir d'allà vam agafar un camí que sortía cap a la dreta i que a poc a poc anava enfilant-se amb uns paisatges molt macos fins arribar al Coll del Verdet. A partir d'aquí, l'ascensió passa a ser sobre roca i grimpant una miqueta, sense que sigui res gaire dificil. Al cap d'una estona ja estabem gairebé al cim quan des de sota mirant-lo hi vaig reconeixer una silueta, al principi no n'estava segur però quan vaig veure una altre silueta amb una gorra i una pluma penjant ja no hi va haver dubte, eren en Quim i en Josue que juntament amb més gent de l'AE Muntanya també habien anat a fer el pedraforca.

Al cim ens vam ajuntar, ens vam fer les fotos de rigor i varem començar el descens cap a l'enforcadura. Un cop allà ens trobem amb una especie de tartera de pedres més petites del que és habitual amb una incilinació considerable on vam començar a fer carreres baixant corrents. Quan ja erem a baix, ens vam acomiadar de la gent del Muntanya que havia baixat corrents amb nosaltres i vam tirar pel camí que volteja el pedraforca i ens duu cap al refugi altre cop. Allà vam esperar l'Ekain i la Neus perque aquesta havia caigut baixant i s'havia fet un cop a la canyella. Quan van arribar vam acabar de baixar cap al cotxe i de tornada cap a Barcelona!

Album: Ascensió al Pedraforca (2.497m)

Ascensió al Bastiments (2883m), Freser (2835m) i Pic de l'Infern (2869m) des de Vallter

Diumenge vam anar amb l'Oriol cap al pirineu Occidental a pujar al Bastiments per després crestejar fins al Freser i el Pic de l'Infern.

L'ascensió va començar a un dels revolts de la carretera que puja a l'estació d'esqui de Vallter 2000, d'allà surt el camí que va cap al refugi d'Ulldeter. Un cop al refugi ens vam enfilar travesant una de les pistes d'esqui fins a pujar al Coll de la Marrana, entre el Gra de Fajol i el Bastiments. D'alla pujem cap a la dreta cap al bastiments, on encara hi vam trobar clapes de gel.

Un cop al bastiments, vam baixar per darrere per anar per la carena fins al Freser i després cap al Pic de l'Infern. Allà, vam fer les corresponents fotos i vam estar observant i identificant els cims que composen l'anomenada Olla de Núria, amb el Puigmal al fons. En acabat vam tornar baixant fins a la vall per seguir un camí que ens tornava cap al refugi, aqui s'ens va aixecar boira i ens vam desorientar una mica però finalment el camí que seguiem era el bo i després de tornar a passar el Coll de la Marrana ja baixavem cap al refugi i d'allà cap al cotxe.

En definitiva un matí de diumenge molt complet per preparar-nos una mica per anar a finals de juny a fer la Carros de Foc.

Album: Ascensió al Bastiments (2883m), Freser (2835m) i Pic de l'Infern (2869m) des de Vallter

Pujada al Balandrau (2.584m)

Diumenge varem anar a fer el Balandrau. La sortida la vam programar els i les que l'any passat vam participar al Cicle d'Iniciació a l'Alta Muntanya, que per excés de gent, no podem anar a les sortides d'aquest any i vam decidir de mantenir el grup i la companyonia creada l'any passat i programar sortides mensuals durant aquest any.

El Balandrau tot i ser una ascenció fàcil i molt tranquila amaga una tràgica historia succeïda ara fa 6 anys: 10 muntanyistes que hi pujaven van perdre la vida. En qüestió de minuts un matí asolellat va donar pas a una forta nevada amb vents de fins a 138Km/h, la temperatura va baixar fins a -16ºC, el vent va produir allaus que van sepultar als 10 muntanyencs. Explico aixó perque com a mínim ens serveixi a tots per aprendre que a la muntanya s'hi ha d'anar preparat i s'ha de planificar molt bé la sortida, tot i aixó, a vegades pasen coses, que ens agafin el màxim de preparats!

Vam començar la pujada des d'una pista de terra a la Collada del Moro que s'enfila poc a poc per una vall, al cap d'una estona arribem a un punt on ja veiem el Balandrau i el coll per on s'hi puja, la pendent es pronuncia una mica. De pujada ja es veien algunes clapes de neu pero molt poquetes. Un cop vam arribar al coll vam aprofitar per fer algunes fotos de les vistes de l'altre vall i esperar al Ruben que per una lesió al genoll anava a un ritme més calmat.
Des d'el coll ja faltava molt poquet per arribar al cim, pero la pendent es pronuncia una mica i és constant fins arribar al cim.
Finalment, poc després arribavem al cim del Balandrau, allà vam menjar una mica, ens vam fer les fotos de rigor i vam estar observant les vistes: just davant teníem el Torreneules, més lluny a l'esquerra veiem el Puigmal i seguint cap a la dreta, el Coll de Finestrelles, el Pic de Finestrelles i entre dues muntanyes la punteta del Noufonts el cim on estaven els participants del cicle d'aquest any. Els vam trucar i vam parlar de cim a cim ja que ells també hi acabaven d'arribar.

En acabat varem començar la baixada tot fent plans per les pròximes sortides i discutint quin tipus de sortides habiem de fer i com les enfocariem, en molt poc temps ja estavem als cotxes. Vam baixar a dinar a Ribes i vam aprofitar per visitar la botiga de Salewa i tafanejar una mica de material de muntanya, fins i tot algú va fer alguna compra. També allà ens vam trobar amb els del cicle i després d'intercanviar experiències i fer moltes bromes, nosaltres vam baixar cap a Barcelona.

Album: Pujada al Balandrau (2584m)

Pujant a l'Anboto (Euskal Herria)

Aquest cap de setmana hem estat al País Basc. Hi vam pujar a veure a l'Ekain, un amic amb el que acostumem a anar a fer barrancs a l'estiu. En principi la idea pel dissabte era anar a escalar a Egino, però com que havia estat plovent i imaginàvem que la roca encara estaria humida vam decidir buscar una alternativa, i l'Ekain ens va proposar anar a pujar a l'Anboto.

La pujada comença al santuari d'Urkiola, des d'allà surt una pista molt ben indicada que va agafant alçada molt a poc a poc i des de la que podem observar el paisatge i la flora dels boscos del País Basc, al cap d'una estona de caminar arribem a uns prats on davant nostre s'aixeca la imponent serra de pedra que culmina amb l'Anboto. Allà la pista gira a la dreta, pero nosaltres vam decidir pujar cap a l'esquerra per un corriol que s'enfila cap a la serra per poder fer gairebé tota la cresta. Un cop allà vam parar a menjar una mica i enseguida vam començar a pujar cap a la cresta on al cap de poc deixem enrere la terra i començem a caminar per la roca, en alguns llocs fins i tot hem de trepar una mica, i, tot i que no té gaire dificultat, alguns passos impresionen una mica per la timba que tenen a sota. La cresta és bastant llarga pero finalment, després de passar per alguns cims intermitjos arribavem al cim de l'Anboto.

Un cop fetes les fotos de rigor, vam començar el descens, una baixada força ràpida i que impresiona una mica ja que es baixa molt de desnivell en poc tros. Al cap d'una estona ja erem a la vall. Allà vam dinar "solomoa eta piperrak", llom amb pebrots, que habiem fet a casa abans de marxar i vam tornar cap al santuari d'Urkiola per la mateixa pista per on habiem pujat.

L'excursió va estar realment bé, el mes soprenent de tot va ser trobar un ambient tant d'alta muntanya, amb crestes de roca escarpada i grans valls sense arbres estant a mil i pocs metres d'alçada, i el paisatge increible!

Intentant el Bastiments (2.881m)

Després d'una sortida de presentació a la que no vaig poder assistir, diumenge hi va haber la primera sortida del Cicle d'Iniciació a l'Alta Muntanya d'aquest any. La sortida consistia en pujar al Bastiments des de l'estació d'esqui de Vallter 2000. Les previsions meteorològiques no eren gens optimistes, a les vuit del matí, esmorzant a Setcases ja va començar a nevar, però tot i això vam decidir intentar-ho.

En arribar a l'estació de Vallter 2000 s'habia destapat una miqueta, varem començar a pujar pel lateral d'una inclinada pista d'esqui, un cop a dalt, caminavem sota la nevada amb gruixos de neu tova importants, davant nostre el cel estava totalment tapat, amb prou feines es veia el coll de la Marrana, pero ni els Bastiments ni el Gra de Fajol s'arribaven a veure, després d'avançar una mica, vam valorar que era millor tornar, anavem molta gent i sobretot, molta gent nova. Vam parar, en Roger va estar ensenyant uns quants conceptes, cóm caminar amb grampons, cóm usar el Piolet, autodetenció etc.

En acabat vam iniciar la baixada sense cap problema, i al arribar a l'estació d'esquí vam dinar i varem tornar cap a casa.

Al Puig Corneli per la Canal dels Ganxos i tornada per la canal Fosca (Garrotxa)

Diumenge varem anar a fer el pessebre de la secció d'Alta Muntanya, en principi aquest havia de ser un pessebre normal, però al final, la persona que s'encarregava no el va poder fer, així que vam decidir que en lloc de col·locar un pessebre al cim, en fariem un de vivent nosaltres.

El lloc triat per fer el pessebre va ser el Puig Corneli, a la zona de Bracons i la vall d'en Bas a la comarca de la Garrotxa. Vam fer la pujada a aquest cim per la Canal dels Ganxos, una canal equipada amb unes barres metal·liques força antigues que permeten passar alguns passos que serien força més complicats sense aquesta ajuda. En poc més d'un parell d'horetes estavem al cim, un lloc preciós a dalt del cingles amb vista panoràmica a tota la vall d'en Bas, a l'hivern, a més, hi instalen una gran estructura metàl·lica amb bombetes en forma d'estrella de nadal, que s'encén aprofitant l'electricitat que arriba a una antena repetidora que hi ha col·locada molt a prop, a mi em sobren les dues coses, pero bé, que hi farem, al menys en aquesta antena hi ha la càmera de TV3 que retransmet les imatges en directe de la Vall d'en Bas que posen sovint al programa "El Temps".

En aquest cim, ens vam disfressar, i vam començar fer bromes i posar per les fotos pertinents, entre les "pintes" de tots plegats i la bota de vi que corria per allà, vam estar rient força estona, acabat això, i encara amb les brometes sobre la imatge que donavem allà dalt, vam iniciar la baixada. Aquesta va ser per la Canal Fosca (també anomenada Canal Nova), també equipada en alguns trams.

Un cop a baix, vam muntar una tauleta i vam treure els torrons, el cava i el moscatell i vam estar celebrant el nadal a la nostra manera: en bona companyia i a la muntanya.

Ascenció al cim del Teide (3.718m) (Tenerife, Illes Canaries)

Just el dia abans de marxar de l'illa vam pujar a fer el Teide, l'accès al cim està restringit, així que has de demanar un permís dies abans a l'oficina del parc, a Santa Cruz de Tenerife, el permís te data i una franja horaria de dues hores, així que has de tenir clar quin dia pujaràs i a quina hora arribaràs al cim. Nosaltres el vam demanar 5 dies abans, el primer dia que estabem a l'illa.

Si no tens carnet de conduir tens un problema, només hi ha una guagua que pugi al Parc Nacional de "las Cañadas" i una que baixa, i entre l'hora d'arribada de la primera i la hora de sortida de la segona només hi ha dues hores, aixi que es impossible fer el Teide així (si no puges en teleferic, que és el que incomprensiblement prefereixen). Nosaltes vam agafar un taxi i vam pagar una ronyonada per que ens puges a les 5 del matí cap a "las Cañadas".

Vam començar a pujar de nit, i només començar ens vam adonar de que no haviem omplert les cantimplores d'aigua i en prou feines teniem un quart de litre d'aigua per dues persones, amb això, vam anar tirant, el camí està ben senyalitzat i no té pèrdua, no hi ha gaires camins més, quan es fa de dia comences a veure mostres de la extranya vegetació d'alta muntanya canaria que creix en un terreny molt àrid, també trobes unes pedres volcàniques rodones de gran tamany que anomenen "bombas" que són trossos de lava expulsats pel volcà que amb la fricció de l'aire i al baixar rodolant per la muntanya van agafar aquesta forma rodona.

Despres d'una estona caminant en una pista ample amb una lleugera inclinació arribes a un punt on el camí passa a ser molt més estret i comences a pujar guanyant alçada ràpidament en un camí que puja fent esses entre dues grans franjes de lava de l'ultima erupció (a l'edat mitjana), en un parell d'hores més arribes al refugi d'Altavista, nosaltres el vam trobar en obres, així que estava tancat. A partir d'aquest punt comences a caminar entre les restes de lava en un terreny una mica inestable, a més, a nosaltres ens feia un vent terrible, que a part de fer baixar la temperatura dificultava considerablement el nostre avanç.

En una horeta mès vam arribar a l'estació superior del telefèric, sota un fort vent i uns núvols que no deixaven veure res, el telefèric evidentment era tancat i no hi havia ningú a dalt. Els últims 100 metres del Teide són absolutament llisos, i ens vam trobar que cada cop que sortiem del cobert de l'última gran pedra que ens cobria, el vent ens empenyia amb tanta força que no podiem avançar, vam esperar una mica, pero estavem agafant molt fred, no teniem aigua i teniem el temps just per baixar a agafar la guagua de tornada, així és que, a 100 metres del cim vam haber de tornar enrere sense veure la boca del volcà. Per sort, en alguns moments els núvols s'aclarien i vam poder observar durant uns minuts una vista impressionant.

Vam baixar molt ràpid, i en dues hores ja erem a baix de tot, allà, en un mirador vam conèixer a un parella del País Basc que ens va acostar en cotxe a l'estació inferior del telefèric, que era d'on sortia la guagua de tornada. Allà vam poder veure un cartell on posava que el telefèric estava tancat tot el dia pel vent, i al costat l'informe meteorològic: 95Km/h de vent, 2 graus de temperatura, -15 de temperatura de sensació, deu ni do!

Ascensió als Clarabides (3012m i 3020m) i al Gias (3011m)

El cap de setmana del 28 i 29 d'Octubre vam fer una sortida a Benasque a pujar als Clarabides i al Gias. Aquesta sortida formava part del Cicle Basic d'Alta Muntanya que l'Agrupació Excursionista Muntanya de Sant Andreu ha organitzat durant aquest any.

Vam arribar a Benasque dissabte al migdia, vam dinar i en acabat vam anar amb els cotxes cap a l'inici del camí del Refugi. La pista que puja al refugi es una pista força ample, fins a un punt a una vall on hi ha una caseta que els del refugi fan servir de diposit de provisions, els hi pujen fins a la caseta en 4x4 o en moto amb remolc i de la caseta al refugi ho pujen amb una mula. El camí era força maco, els abres ja mostraven tot de tonalitats grogues i marrons per l'entrada de la tardor i durant gairebé tot el recorregut seguiem un riu amb algunes cascades precioses, un cop arribaves a la caseta el camí es tornava més inclinat i estret i en 20 minutets més ja estabes al refugi. Hi vam arribar que ja s'estava fent fosc, vam deixar les bosses, vam preparar els llits i vam baixar a sopar, en acabat, i després d'estar una estoneta prenent la fresca i xerrant vam anar desfilant cap al llit que a l'endemà ens esperava una bona ascensió.

A les 6 del mati ens vam llevar, vam esmorzar i vam començar a pujar quan tot just s'estava fent de dia, durant la pujada no vam trobar gaire neu, hi habia alguns cims enfarinats però poca cosa, l'ascensió passava per uns llacs i pujava fins a un coll d'on al cap de caminar unes 4 hores ja arribaves al Clarabides Oriental, des d'on es veia el Posets tot cobert de neu, allà vam esperar que anès arribant tothom, especialment alguns que feien el seu primer 3.000, vam fer les fotos de rigor i vam seguir cap als altres clarabides, al central hi arribaves en un moment i per arribar a l'Occidental passaves una cresta molt maca.

Per acabar ens vam dirigir cap a pujar al Gias, hi havia diferència de criteris sobre per on pujar-lo, hi habia una via on s'habia de trepar una mica però que estava molt coberta de neu, també s'hi podia pujar per un coll on no calia trepar pero que estaba també molt cobert de neu i no haviem portat grampons, finalment vam pujar per una via una mica difícil (per nosaltres) on havies de trepar amb algun pas de III+ i on desprès de passar 3 persones la resta van retrocedir per pujar per la primera via, jo em vaig entossudir en pujar per allà, i desprès d'ajudar a la gent a baixar tenia les mans glaçades i ho vaig passar malament per passar alguns troços, finalment vam arribar tots a dalt vam fer algunes fotos i vam començar la baixada per evitar que s'ens fes de nit.

Durant la baixada vaig tenir una caiguda i vaig poder comprovar fins a quin punt fa mal el granit, durant una setmana he tingut el braç amb una cremada que em feia veure les estrelles cada cop que l'arrepenjava a algun lloc. Unes horetes desprès i habent fet una parada al refugi per pagar i recollir coses vam arribar als cotxes just quan es començava a fer de nit, una hora abans, ja que la nit anterior ens habien canviat l'hora a horari d'hivern.