Retirada al Palomeras del Flumen (Guara)

Dissabte vam anar cap a Guara a fer un barranc dels considerats clàssics de la zona però que nosaltres no havíem fet per estar situat una mica allunyat, a la part més a l'oest de Guara, pràcticament sobre Huesca.

Hi vam anar el Francesc i jo, en arribar feia una mica de fresqueta, i el dia estava lleugerament tapat, la zona era preciosa, des de dalt veiem el riu que passa entre la Peña de San Miguel i una altre gran formació rocosa en un paisatge preciós.

Despres d'estar una estona contemplant el paisatge, i ja equipats, vam començar a baixar cap al riu, en 30 minuts llargs de descens pronunciat vam arribar al riu, força ample i amb un bon cabdal, ja ens començavem a fregar les mans pensant en les grans cascades i els salts que podriem fer.

vam començar a baixar pel riu, allò era realment maco, molta aigua, un entorn preciós, les grans parets que ens envoltaven, pero molt poc desnivell, a base de destrepar ho anavem resolent. Ja estavem valorant qualificarlo preciós paseig pel riu, però poc emocionant quan vam arribar ja quasi al final del barranc a una zona on el riu s'engorjava moltíssim.

Contentissims, vam saltar la primera cascada, vam arribar a la seguent i vam veure que la cosa es començava a posar seriosa, hi havia molta aigua per un tros tant estret, vam començar a muntar un rappel per baixar el primer desnivell, en Francesc, a l'arribar a baix es va trobar que la forta corrent s'el enduia, i amb prou feines aconseguia posar peu, despres d'una estona provant vam decidir que tornes a pujar i buscariem alternatives.

Vam intentar diverses opcions, ens vam enfilar a un sortint per avançar per fora del barranc, i una mica més endavant vam muntar una instalació en un arbre per rappelar fins a una repisa inferior, i d'alla, vam instalar en gran arbust que creixia de la roca i ho vam tornar a provar, allò era impossible, hi habia massa cabdal per entrar-hi, només quedaven uns 500 metres de barranc, però estaba clar que l'escencia del barranc estava en aquell tram. Despres d'una bona estona valorant, vam decidir abandonar.

A partir d'aqui va venir una terrible pujada entre grans arbustos, punxes, alguns trosos a quatre potes, orientant-nos graciès a la gran Peña de San Miguel que haviem de rodejar per tornar a pujar fins els cotxes. Van quasi dues hores de durissima pujada sense camí, a més força desmotivats per no haver pogut acabar el barranc.

Uns dies despres, investigant sobre el barranc, i preguntant a forums vaig saber que realment ens hi haviem posat en condicions de cabdal massa altes, l'embasament de Belsué esta acumulant moltissima aigua aquesta temporada.

Com va dir algú, l'experiencia és allò que aconsegueixes quan no aconsegueixes el que volies, jo us aseguro que la proxima vegada m'estudiare les condicions del cabdal i consultare totes les fonts de les que disposi!

Resenya: Palomeras del Flumen

Escalant a la Facu

Ja tocava tornar a escalar, feia ja una mica més de 2 mesos que no escalava, i és que per a mi, l'estiu es més època de barrancs, i per escalar tinc tot l'any!

Vam anar diumenge a fer el retorn a les parets amb en Marc, vam estar fent esportiva a la Facu, a veure com estava el cocu, la veritat es que en vaig quedar prou satisfet, vaig obrir sense vacil·lar gaire un 5+ bastant maco, i en Marc es va estar barallant fins a aconseguir-la amb la "Marta 82" un 6a mantingut força peleón!

Ara toca deixar-se de tonteries i anar a fer alguna via llarga!!

Ascensió a la Pica d'Estats (3.143m)

Aquest cap de setmana vam quedar amb uns quants amics muntanyencs per anar a pujar a la Pica d'Estats, l'objectiu però anava una mica més enllà del d'asolir el cim, la idea era pujar per, aprofitant que l'estelada ha fet 100 anys, plantar una estelada al cim de la Pica. Hi vam anar el Pau, l'Artur, en Jona, en Juanma, la Neus i jo.

Divendres a la tarda sortiem cap a Areu per arribar ja fosc a sopar al camping d'Areu i després pujar fins a l'aparcament del Pla de Boet. Allà vam dormir fent bivac sota un cel estrellat preciós que ja feia valer la pena haver arribat fins aquí.

Dissabte ens vam aixecar ben d'hora per començar a caminar ,turnant-nos per portar les tres llargues barres de metall que farien de mastil de la nostra estelada.

A mesura que vam anar pujant va començar a clarejar i vam començar a creuar-nos altres excursionistes que ens miraven extranyats i ens preguntaven on anavem carregant aquelles barres de ferro, nosaltrés però voliem mantenir l'enigma fins al final així que la majoria de vegades ens feiem els bojos o deiem qualsevol parida com per exemple: es que més curt no em dona plaer!

Després d'un parell d'horetes llargues de pujada vam fer una parada al primer llac per menjar alguna cosa i reagrupar-nos, vam fer canvi de portejadors de les barres i vam continuar tirant. Així xino xano, vam pujar la llarga i pronunciada tartera fins arribar al coll, on vam fer una altre parada per reagrupar-nos i menjar. Aquí vam valorar la posiblitat de pujar per la cresta per fer més via, peró realment, carregant aquelles barres que ens mantenien ocupada sempre una ma, el més sensat era anar per la via normal, encara que rodejés tota la muntanya i triguessim força més.

Finalment, després d'una mica menys de 6 hores de pujada arribavem al cim de la Pica, on un bon grup d'espectadors ja estaven esperant a veure que pensavem fer amb aquelles barres que haviem carregat durant tota la pujada. Així doncs ens vam posar mans a l'obra i treballant en equip i havent de parar cada cop que algún excursionista es volia fer la foto de rigor al cim, en un parell d'horetes vam tenir muntat el nostre mastil amb l'estelada onejant al punt més alt del país!

Aquí voldria felicitar als companys d'ascensió que van planificar tota la tecnica i el material necesari per dur a terme això, ja que realment ho van pensar tot al detall i amb molta profesionalitat!

En acabar tot el muntatge, i després d'unes quantes fotos, i de rebre força felicitacións de muntanyencs i muntanyenques que anaven passant pel cim, vam iniciar el descens orgullosos d'haver acomplert amb tant d'exit el nostre objectiu. En quatre o cinc horetes, i amb moltes parades per anar observant fins on de lluny es veia l'estelada (es veu clarament des del primer llac!), vam arribar altre cop als cotxes. Vam baixar a dormir al poble del Pau, Salas de Pallars, on al dia següent vam poder coneixer i palpar els detalls de la historia d'aquest poble, però això ja es una altre historia!