Escalant a Montserrat: Miranda de les Bohigues i Agulla del Sol Ponent

Aquest diumenge vam anar a escalar a Montserrat. En principi m'habia de quedar a casa estudiant per la teorica de cotxe i de moto però com que també em convenia desconectar una mica després d'estudiar tot el dissabte, el diumenge vaig sortir.

Hi vam anar en Josue, la Neus i jo, la nostra intenció inicial era pujar primer la Portella Inferior, per la via GAM, però quan vam arribar ja hi habia una cordada pujant així que la vam deixar i vam anar directament a pujar la Miranda de les Bohigues. Al arribar al peu de l'agulla també hi habia una altre cordada a punt de pujar per la via que volíem fer, així que vam agafar una altre via, l'aresta Brucs.

La via s'enfila en diagonal flanquejant una gran roca que sobresurt al peu de l'agulla i de seguida s'arriba a la primera reunió, allà, en Josue, que pujava de primer, ens va assegurar a la Neus i a mi fins a la reunió. D'aquí, vaig continuar jo amb el següent tram, aquest es va inclinant fins un pas una mica difícil on et falten preses i t'has de refiar molt de l'adherencia dels peus, un cop superat s'arriba a la seguent reunió. Quan van arribar en Josue i la Neus, va continuar en Josue fins a la reunió a dalt de l'agulla.

Vam baixar per darrere l'agulla, per uns pasos per on has de destrepar una mica, i on la Neus va tenir alguns problemes, i vas encadenant la baixada per finalment baixar per uns camins força inclinats que et permeten arribar a baix sense rappelar.

D'aqui varem anar a fer l'agulla del Sol Ponent, és una via sense equipar que puja en diagonal per una fisura on hi podem anar colocant friends i encastadors per anar progresant. La via és d'una sola tirada, i la vaig obrir jo perque mai habia colocat encastadors i friends i en tenia moltes ganes. Aquest via és perfecte per començar a fer clasica perque no és massa difícil pero té lo justet per que tampoc et resulti massa facil si és la primera vegada que coloques encastadors i friends. La via te la reunió a un arbre on ja hi ha un maillon penjat d'unes quantes cintes, jo, per assegurar al Josue i la Neus la vaig reforçar amb una altre cinta, però despres, per fer el rappel és prou segura i no cal que hi abandonem res ni passem la corda per l'arbre.

En acabar aquesta via varem decidir marxar, vam baixar al Bruc a dinar i després cap a casa. Va ser una jornada divertida, realment com la clasica no hi ha rés!!

Album: Escalant a Montserrat

Pujada al Balandrau (2.584m)

Diumenge varem anar a fer el Balandrau. La sortida la vam programar els i les que l'any passat vam participar al Cicle d'Iniciació a l'Alta Muntanya, que per excés de gent, no podem anar a les sortides d'aquest any i vam decidir de mantenir el grup i la companyonia creada l'any passat i programar sortides mensuals durant aquest any.

El Balandrau tot i ser una ascenció fàcil i molt tranquila amaga una tràgica historia succeïda ara fa 6 anys: 10 muntanyistes que hi pujaven van perdre la vida. En qüestió de minuts un matí asolellat va donar pas a una forta nevada amb vents de fins a 138Km/h, la temperatura va baixar fins a -16ºC, el vent va produir allaus que van sepultar als 10 muntanyencs. Explico aixó perque com a mínim ens serveixi a tots per aprendre que a la muntanya s'hi ha d'anar preparat i s'ha de planificar molt bé la sortida, tot i aixó, a vegades pasen coses, que ens agafin el màxim de preparats!

Vam començar la pujada des d'una pista de terra a la Collada del Moro que s'enfila poc a poc per una vall, al cap d'una estona arribem a un punt on ja veiem el Balandrau i el coll per on s'hi puja, la pendent es pronuncia una mica. De pujada ja es veien algunes clapes de neu pero molt poquetes. Un cop vam arribar al coll vam aprofitar per fer algunes fotos de les vistes de l'altre vall i esperar al Ruben que per una lesió al genoll anava a un ritme més calmat.
Des d'el coll ja faltava molt poquet per arribar al cim, pero la pendent es pronuncia una mica i és constant fins arribar al cim.
Finalment, poc després arribavem al cim del Balandrau, allà vam menjar una mica, ens vam fer les fotos de rigor i vam estar observant les vistes: just davant teníem el Torreneules, més lluny a l'esquerra veiem el Puigmal i seguint cap a la dreta, el Coll de Finestrelles, el Pic de Finestrelles i entre dues muntanyes la punteta del Noufonts el cim on estaven els participants del cicle d'aquest any. Els vam trucar i vam parlar de cim a cim ja que ells també hi acabaven d'arribar.

En acabat varem començar la baixada tot fent plans per les pròximes sortides i discutint quin tipus de sortides habiem de fer i com les enfocariem, en molt poc temps ja estavem als cotxes. Vam baixar a dinar a Ribes i vam aprofitar per visitar la botiga de Salewa i tafanejar una mica de material de muntanya, fins i tot algú va fer alguna compra. També allà ens vam trobar amb els del cicle i després d'intercanviar experiències i fer moltes bromes, nosaltres vam baixar cap a Barcelona.

Album: Pujada al Balandrau (2584m)

Escalant a Egino (Euskal Herria)

Des ja fa uns quants anys cada estiu anem a fer una ruta de barranquisme durant uns dies. Fa un parell d'anys vam descobir un lloc increïble, un barranc que transcorre per dins d'una coba, i des d'aleshores és cita obligada cada estiu anar a fer-lo.

Aquest cop però, no hi vam anar a fer barranquisme sino escalada, la cova es diu la Lece, es troba molt a prop d'Eguino (Araba), i a les parets del voltant hi ha zones d'escalada de diversos nivells.

Al arribar, i després d'anar a mirar la cova, vam anar cap a la zona anomenada "fuente culebrón", allà ens hi vam estar una estona, vam obrir dos vies de 5, i vam convençer l'Ekain, el nostre anfitrió, de pujar també, i la veritat és que ho feia prou bé!

Al cap d'unes horetes, vam haber de marxar, encara habíem de dinar, i ens esperava un llarg camí de retorn cap a la nostra terra. Marxavem amb una mica de nostalgia d'aquest país tant maco, i del nostre amic al qual la distància fa que poguem veure molt poc.

Pujant a l'Anboto (Euskal Herria)

Aquest cap de setmana hem estat al País Basc. Hi vam pujar a veure a l'Ekain, un amic amb el que acostumem a anar a fer barrancs a l'estiu. En principi la idea pel dissabte era anar a escalar a Egino, però com que havia estat plovent i imaginàvem que la roca encara estaria humida vam decidir buscar una alternativa, i l'Ekain ens va proposar anar a pujar a l'Anboto.

La pujada comença al santuari d'Urkiola, des d'allà surt una pista molt ben indicada que va agafant alçada molt a poc a poc i des de la que podem observar el paisatge i la flora dels boscos del País Basc, al cap d'una estona de caminar arribem a uns prats on davant nostre s'aixeca la imponent serra de pedra que culmina amb l'Anboto. Allà la pista gira a la dreta, pero nosaltres vam decidir pujar cap a l'esquerra per un corriol que s'enfila cap a la serra per poder fer gairebé tota la cresta. Un cop allà vam parar a menjar una mica i enseguida vam començar a pujar cap a la cresta on al cap de poc deixem enrere la terra i començem a caminar per la roca, en alguns llocs fins i tot hem de trepar una mica, i, tot i que no té gaire dificultat, alguns passos impresionen una mica per la timba que tenen a sota. La cresta és bastant llarga pero finalment, després de passar per alguns cims intermitjos arribavem al cim de l'Anboto.

Un cop fetes les fotos de rigor, vam començar el descens, una baixada força ràpida i que impresiona una mica ja que es baixa molt de desnivell en poc tros. Al cap d'una estona ja erem a la vall. Allà vam dinar "solomoa eta piperrak", llom amb pebrots, que habiem fet a casa abans de marxar i vam tornar cap al santuari d'Urkiola per la mateixa pista per on habiem pujat.

L'excursió va estar realment bé, el mes soprenent de tot va ser trobar un ambient tant d'alta muntanya, amb crestes de roca escarpada i grans valls sense arbres estant a mil i pocs metres d'alçada, i el paisatge increible!

Escalant la Miranda de la Magdalena (Montserrat)

Aquest diumenge varem anar a fer escalada clàsica a Montserrat. La proposta va ser d'en Roger, i l'agulla triada era la Miranda de la Magdalena. Per arribar-hi, podem deixar el cotxe al monestir, o a prop, i agafar el cremallera de Sant Joan per pujar a la zona dels Gorros, i dirigir-nos cap a l'antic restaurant, que fa poquet que l'han enderrocat. Una mica abans d'arribar-hi, veurem unes escales en restauració que estan arreglant, les pujem i ens trobarem de cara amb la paret de la Miranda de la Magdalena.

Un cop a peu de via, ens vam repartir en cordades de dos i de tres, vam triar vies i a tibar! Jo vaig fer cordada amb en Manel, la via que vam triar va ser la Barrabàs, que a les nostres resenyes marcava 4c amb un pas al final de 5a. Abans de pujar un escalador que corria per allà amb un altre grup ja em va advertir que les txapes estiraven una mica. Una mica? Per mi estiraven moltíssim, a més a més el primer tros era molt difícil i donava poca seguretat, txapaves al principi, seguies pujant, txapaves en un cordino vell en un petit pont de roca, i després t'esperava una botifarra de metres fins a la seguent txapa que ni veies! vaig tenir suor freda! Finalment tot i estar-m'hi força estona vaig arribar a la primera reunió, que tampoc era cap meravella. Alla vaig assegurar al Manel que, en arribar a la reunió, em va confirmar que aquell tros picava força. Ell va seguir pujant assegurant-lo jo des de sota i fins a arribar a l'ultima reunió on vam recollir i vam aprofitar el rappel d'una altra cordada.

Després d'això, i de descansar una miqueta, a la nostra cordada s'hi va afegir en Roger i ens vam possar a la via Gwendal, aquesta, sense deixar de ser divertida, tenia millor presa que la anterior, i la vam pujar molt bé. També la vaig pujar jo de primer, i des de la primera reunió vaig assegurar al Manel i al Roger, primera vegada que asegurava a dos persones, quan van arribar a la reunió em van fer seguir pujant amunt, i aixi fins a la seguent on ja vam sortir per dalt estalviant-nos el rappel.

En acabat, i veient que era tard, a tornar cap a casa, vam baixar per les escales de Jacob fins al monestir i cap a casa. Va ser una jornada molt profitosa i divertida!