Barranc de les Canals (Alta Garrotxa)

El meu amic Ekain ha baixat a passar uns dies a Catalunya així que dissabte vam aprofitar per anar a fer algun barranc, el barranc escollit, recomanació de la Mari va ser el Barranc de les Canals, a l’Alta Garrotxa. La nostra intenció inicial era la de fer dissabte el Barranc de Sant Aniol, i diumenge el de les Canals, i de fet havíem demanat els permisos per fer-los així, però fent l’aproximació, que es molt semblant per ambdós barrancs, ens vam equivocar i vam tirar cap al de les Canals, així que vam decidir anar a fer aquest, però anem a pams amb la crònica:

Dissabte al matí, cap allà a les 10:30 arribàvem amb el cotxe al segon aparcament de la pista que va cap a Sant Aniol, allà, vam preparar el material, ens vam canviar i a les 11 començàvem l’aproximació. Son tres hores llargues de camí, algun tros de pista, i molts corriols, primer arribem fins a l’ermita de Sant Aniol, a una horeta llarga de camí, allà hem de baixar al riu passant entre l’ermita i una edificació en runes, creurem el riu i pujem per un corriol, les ressenyes indiquen un prat en el que trobarem dos camins, aquest prat no el vam arribar a veure, sospitem que era una esplanada de 4x3 metres que vam obviar per massa petita. Nosaltres vam tirar cap a la dreta i al cap d’una estona ens en vam adonar que anàvem cap al de les Canals, així que vam decidir fer aquest, a partir d’aquí seguíem marques taronges.

Després d’una llarga pujada fent esses, arriba un moment en el que el camí comença a baixar, en direcció a una casa que fa estona que veiem, en poca estona arribem al riu, gairebé a tocar de la casa. Aquí, varem menjar una mica, i vam començar el descens.

Aquest al principi ens duu per un riu gens engorjat, en aquesta època ple de fulles de colors tardorencs, però al cap de poc arribem al primer rapel que ja ens duu cap a una zona mes engorjada. A partir d’aquí anem baixant pel riu, nosaltres una mica decepcionats per la manca d’aigua, moltes badines en tenen, però en la majoria d’elles esta una mica estancada, i fa la típica pudor de les fulles podrint-se a l’aigua, segons l’Ekain, olor d’olives.

Al cap d’una estona baixant, al arribar al sisè rapel ens vam trobar amb el problema, per començar el rapel marcava 12 metres, però al llançar la corda vam veure que en feia mes de 15, així que varem lligar la corda de 30 a un cordino per fer la tècnica del cordelette, no veiem gaire bé la recepció, i ja sabíem que a baix i trobaríem una marmita trampa, però aquesta va superar totes les nostres expectatives, la marmita estava completament seca, i la paret d’aquesta, en el tros menys alt tenia 5 metres llisos de paret fins a una repisa i després 3 metres mes per una rampa relliscosa. Per sort hi havia una corda fixa, però l’Ekain no veia clar que ell pogués pujar per allà, després d’una mala estona tots dos vam poder sortir d’allà, jo ajudant-me amb un tibloc i un pedal (la corda tenia nusos i no es podia remuntar normalment), i l’Ekain graciés a una altre corda fixa que jo vaig muntar al arribar a fora.

La nostra màxima por era que la corda cedís, si ens quedàvem sense corda era completament impossible sortir d’allà, potser s’haurà de buscar la manera d’equipar aquest rappel per que baixi fora d’aquesta marmita, aquí ho deixo com a la meva humil opinió, aquella marmita un dia pot donar un disgust innecessari.

La resta del descens va transcórrer sense incidents, i finalment, després de 3 hores i mitja de barranc vam arribar al final, una badina força gran on hi ha una surgencia d’aigua que la manté força neta. En general un barranc molt maco, però ha de millorar moltíssim si hi corre encara que sigui una mica més d’aigua.

Ara, però, tocava córrer, l’objectiu era arribar al camí per on havíem arribat a l’ermita de Sant Aniol abans de que es fes fosc, ho vam aconseguir pels pèls, i a partir d’aquí, varem baixar a la llum de les estrelles (i dels nostres frontals) tranquil·lament cap al cotxe.

Retirada al Palomeras del Flumen (Guara)

Dissabte vam anar cap a Guara a fer un barranc dels considerats clàssics de la zona però que nosaltres no havíem fet per estar situat una mica allunyat, a la part més a l'oest de Guara, pràcticament sobre Huesca.

Hi vam anar el Francesc i jo, en arribar feia una mica de fresqueta, i el dia estava lleugerament tapat, la zona era preciosa, des de dalt veiem el riu que passa entre la Peña de San Miguel i una altre gran formació rocosa en un paisatge preciós.

Despres d'estar una estona contemplant el paisatge, i ja equipats, vam començar a baixar cap al riu, en 30 minuts llargs de descens pronunciat vam arribar al riu, força ample i amb un bon cabdal, ja ens començavem a fregar les mans pensant en les grans cascades i els salts que podriem fer.

vam començar a baixar pel riu, allò era realment maco, molta aigua, un entorn preciós, les grans parets que ens envoltaven, pero molt poc desnivell, a base de destrepar ho anavem resolent. Ja estavem valorant qualificarlo preciós paseig pel riu, però poc emocionant quan vam arribar ja quasi al final del barranc a una zona on el riu s'engorjava moltíssim.

Contentissims, vam saltar la primera cascada, vam arribar a la seguent i vam veure que la cosa es començava a posar seriosa, hi havia molta aigua per un tros tant estret, vam començar a muntar un rappel per baixar el primer desnivell, en Francesc, a l'arribar a baix es va trobar que la forta corrent s'el enduia, i amb prou feines aconseguia posar peu, despres d'una estona provant vam decidir que tornes a pujar i buscariem alternatives.

Vam intentar diverses opcions, ens vam enfilar a un sortint per avançar per fora del barranc, i una mica més endavant vam muntar una instalació en un arbre per rappelar fins a una repisa inferior, i d'alla, vam instalar en gran arbust que creixia de la roca i ho vam tornar a provar, allò era impossible, hi habia massa cabdal per entrar-hi, només quedaven uns 500 metres de barranc, però estaba clar que l'escencia del barranc estava en aquell tram. Despres d'una bona estona valorant, vam decidir abandonar.

A partir d'aqui va venir una terrible pujada entre grans arbustos, punxes, alguns trosos a quatre potes, orientant-nos graciès a la gran Peña de San Miguel que haviem de rodejar per tornar a pujar fins els cotxes. Van quasi dues hores de durissima pujada sense camí, a més força desmotivats per no haver pogut acabar el barranc.

Uns dies despres, investigant sobre el barranc, i preguntant a forums vaig saber que realment ens hi haviem posat en condicions de cabdal massa altes, l'embasament de Belsué esta acumulant moltissima aigua aquesta temporada.

Com va dir algú, l'experiencia és allò que aconsegueixes quan no aconsegueixes el que volies, jo us aseguro que la proxima vegada m'estudiare les condicions del cabdal i consultare totes les fonts de les que disposi!

Resenya: Palomeras del Flumen

Escalant a la Facu

Ja tocava tornar a escalar, feia ja una mica més de 2 mesos que no escalava, i és que per a mi, l'estiu es més època de barrancs, i per escalar tinc tot l'any!

Vam anar diumenge a fer el retorn a les parets amb en Marc, vam estar fent esportiva a la Facu, a veure com estava el cocu, la veritat es que en vaig quedar prou satisfet, vaig obrir sense vacil·lar gaire un 5+ bastant maco, i en Marc es va estar barallant fins a aconseguir-la amb la "Marta 82" un 6a mantingut força peleón!

Ara toca deixar-se de tonteries i anar a fer alguna via llarga!!

Ascensió a la Pica d'Estats (3.143m)

Aquest cap de setmana vam quedar amb uns quants amics muntanyencs per anar a pujar a la Pica d'Estats, l'objectiu però anava una mica més enllà del d'asolir el cim, la idea era pujar per, aprofitant que l'estelada ha fet 100 anys, plantar una estelada al cim de la Pica. Hi vam anar el Pau, l'Artur, en Jona, en Juanma, la Neus i jo.

Divendres a la tarda sortiem cap a Areu per arribar ja fosc a sopar al camping d'Areu i després pujar fins a l'aparcament del Pla de Boet. Allà vam dormir fent bivac sota un cel estrellat preciós que ja feia valer la pena haver arribat fins aquí.

Dissabte ens vam aixecar ben d'hora per començar a caminar ,turnant-nos per portar les tres llargues barres de metall que farien de mastil de la nostra estelada.

A mesura que vam anar pujant va començar a clarejar i vam començar a creuar-nos altres excursionistes que ens miraven extranyats i ens preguntaven on anavem carregant aquelles barres de ferro, nosaltrés però voliem mantenir l'enigma fins al final així que la majoria de vegades ens feiem els bojos o deiem qualsevol parida com per exemple: es que més curt no em dona plaer!

Després d'un parell d'horetes llargues de pujada vam fer una parada al primer llac per menjar alguna cosa i reagrupar-nos, vam fer canvi de portejadors de les barres i vam continuar tirant. Així xino xano, vam pujar la llarga i pronunciada tartera fins arribar al coll, on vam fer una altre parada per reagrupar-nos i menjar. Aquí vam valorar la posiblitat de pujar per la cresta per fer més via, peró realment, carregant aquelles barres que ens mantenien ocupada sempre una ma, el més sensat era anar per la via normal, encara que rodejés tota la muntanya i triguessim força més.

Finalment, després d'una mica menys de 6 hores de pujada arribavem al cim de la Pica, on un bon grup d'espectadors ja estaven esperant a veure que pensavem fer amb aquelles barres que haviem carregat durant tota la pujada. Així doncs ens vam posar mans a l'obra i treballant en equip i havent de parar cada cop que algún excursionista es volia fer la foto de rigor al cim, en un parell d'horetes vam tenir muntat el nostre mastil amb l'estelada onejant al punt més alt del país!

Aquí voldria felicitar als companys d'ascensió que van planificar tota la tecnica i el material necesari per dur a terme això, ja que realment ho van pensar tot al detall i amb molta profesionalitat!

En acabar tot el muntatge, i després d'unes quantes fotos, i de rebre força felicitacións de muntanyencs i muntanyenques que anaven passant pel cim, vam iniciar el descens orgullosos d'haver acomplert amb tant d'exit el nostre objectiu. En quatre o cinc horetes, i amb moltes parades per anar observant fins on de lluny es veia l'estelada (es veu clarament des del primer llac!), vam arribar altre cop als cotxes. Vam baixar a dormir al poble del Pau, Salas de Pallars, on al dia següent vam poder coneixer i palpar els detalls de la historia d'aquest poble, però això ja es una altre historia!

Barranc de Gurp (Pallars Jussà)

Diumenge vam anar amb la Neus a fer el barranc de Gurp, molt a prop de Tremp, al Pallars Jussà. Feia anys que sentia parlar d'aquest barranc, i ja tenia ganes d'anar a fer-lo, d'altre banda, com que és un barranc prou fàcil, era l'oportunitat perfecte per dur a la Neus a fer un barranc (era el seu 3er barranc).

Per accedir a aquest barranc s'ha d'arribar fins a la petita població de Gurp, per arribar-hi passem pel costat d'una academia militar, abans s'habia de passar per dintre i et podien demanar indentificació, ara ja no, es passa pel costat en una carretera rodejada de valles amb filats espinosos, com ja us debeu imaginar és una sensació fastigosa.

Un cop a gurp, just passat el primer grup de cases del poble, passada una font que ens queda a l'esquerra el camí es fa més ample i ens permet deixar-hi el cotxe. A partir d'aqui seguim el camí i allà mateix davant d'una masia trobem un cartell que ens indica "Barranc de Gurp", a partir d'aqui només hem de seguir les marques grogues que despres d'aproximadament 30 minuts ens duen al llit del riu, on en una pedra hi trobem una senyera pintada, aquí comença el barranc.

Aquí vam coincidir amb un company d'un forum que m'habia orientat sobre les condicions d'aquest barranc, el Marmitaño, des d'aquí una salutació!

Els caradures dels militars espanyols capten l'aigua d'aquest riu per la seva academia, per tant aquest primer tram el trobem gairebé sec, suposo que en altres epoques t'hi pots trobar corrent d'aigua, però ara a l'estiu no hi corria gaire l'aigua, de totes maneres en les diferents badines que anem trobant si que ens hi trobem una mica d'aigua, i no és estancada, així que suposo que ni que sigui per filtració l'aigua deu anar corrent.

A mesura que anem baixant anem veient aportacións d'aigua d'alguns afluents, així que es va tornant una mica més aquatic i començem a remullar-nos i, fins i tot, amb compte, fer algún salt. A la majoria de resenyes parlen d'un rapel de 20-23 metres, pero en realitat aquest rapel és factible baixar-lo amb una corda de 30m fins a una badina i despres destrepar i saltar amb compte a la seguent, per tant tot el barranc es pot fer amb una corda de 30.

En si el barranc val la pena, és maco, i porta prou aigua com per anar-se refrescant i fer algun salt, s'ha d'anar amb compte perque a moltes de les badines hi ha tritons pirenencs, hem d'anar amb compte de no trepitjar-los.

En acabar el barranc tornem a trobar una senyera pintada que ens indica el final, i agafem un camí de marques grogues que ens tornara cap al poble.

Resenya i croquis del barranc

Garganta de los Navarros (Bujaruelo)

Diumenge abans de marxar de la vall de Bujaruelo i tornar cap a casa vam baixar cap a la sortida de la vall a fer el barranc Garganta de los Navarros.

Per fer-lo vam fer combinació de cotxes, vam deixar-ne un a la sortida, on hi ha el "Puente de los Navarros" just al desviament que entra cap a la vall de Bujaruelo, i l'altre una mica més amunt en un punt del camí en el que trobem a l'esquerra hidrografica una bauma, amb espai per deixar els cotxes i acces directe al riu.

Va resultar ser un descens molt curt però intens, amb un cabdal altissim. A l'inici obert però després s'engorja agafant l'aigua una força que possa els pels de gallina. La majoria de cascades s'eviten amb passamans i rappels o salts fora de la corrent.

Tot i el respecte que se li ha de tenir, resulta un barranc maco i sobretot impressionant que val la pena fer.

En acabat, com és tradició vam fer un ultim banyet al riu abans d'agafar el camí de tornada cap a casa.


Resenya Garganta de los Navarros

Barranc de Lapazosa (Bujaruelo)

Dissabte, després de la caminada del dia anterior, i amb l'Oriol ja quasi recuperat vam pujar altre cop cap a San Nicolas de Bujaruelo per anar a fer el barranc de Lapazosa.

L'aproximació és força rapida, en 40 minuts de pujada constant ens plantem a l'inici del barranc, just on s'acaba el bosc, allà coincidim amb tres barranquistes més que dubtaven de que allò fos l'inici del descens, després d'exposar-los els nostres arguments i de plantar-los el mapa de l'alpina davant dels morros on es veia clarament que aquell era el lloc ens vam afanyar a preparar-nos per tirar davant d'ells i que no ens alentisin.

La baixada va ser molt tranquila, hi baixava aigua, potser un pel menys del que ens hauria agradat, pero ens permetia anar-nos refrescant. Els rappels son constants, un darrere l'altre, hi ha trosos en els que no val la pena ni recollir la corda a la saca. També hi trobem una marmita trampa, indicada a les resenyes, facilment superable, s'hauria de ser molt negat per no poder-ne sortir, el més practic és destrepar una mica, saltar amb compte i es pot trepar sense problemes per sortir-ne.

Un punt espectacular del descens és just abans dels dos rappels encadenats de 30m, ens trobem a dalt d'una cascada des d'on s'observa tota la vall, a més, just al centre de l'inici de la cascada hi ha una petita badina completament inundada on t'hi pots estirar observant la vall com si estiguesis a un balneari de luxe.

Finalment, despres d'algun rappel més arribavem a la vall on vam aprofitar per fer un banyet abans de tornar cap als cotxes.

Resenya Barranc de Lapazosa